21
" Defecte, originàriament, deuria voler dir tant com dèficit i només això: una mena o altra de dèficit. La idea de defecte és oposada i simètrica a la 1a idea d’excés: “pecar per defecte o per excés”. Resulta curiós, tanmateix, que, de tota manera, també la majoria dels excessos acostumin a rebre, en el llenguatge usual, la qualificació de defectes. Mancança i sobreabundància són, de vegades, i en termes contradictoris, equivalents. "
― Joan Fuster , Diccionari per a ociosos
33
" En comptes d'arguments, empren mordasses: posen mordasses als seus contradictors. Ells no són els primers a fer-ho, no hi seran els últims, per desgràcia. Fan callar. Això és més fàcil i més segur que no pas discutir i refutar. Saben que no tenen raó, i per tant, no volen embrancar-se en raons, en raonaments. Només se senten tranquils quan han reduït els altres a silenci, Si fos per vigilar la malícia tèrbola o la protesta sense justificació, no triarien aquest mitjà: una mentida, en última instància, no costa gens de desmentir, i els clamors banals es desinflen al cap de cinc minuts. No és per això. Temen unes altres coses. I la solució consisteix a tancar les boques propenses a insolentar-se. Enmig d'aquest mutisme, encara, la veu d'ells fa més efecte; sembla créixer en autoritat. Monologuen, adoctrinen, prediquen, auguren. I la multitud es converteix en auditori forçós de la seva constant perorata. No tothom és capaç de tapar-se les orelles. A la llarga, certament, ningú no en fa cas; però sempre s'hi filtra alguna cosa, hi penetra, contamina. Els altres callen, emmordassats o no. Perquè la por de la mordassa és també una forma de mordassa. Hi ha, en l'aire, gairebé visible, molta còlera reprimida. Les paraules no dites, els crits ofegats, es trasmuden en ira. Com que ells ho saben, arriben a la conclusió que han fet ben fet: «Sort de la mordassa!», pensen. Potser s'equivoquen; potser no. No se sap mai. Mentrestant... "
― Joan Fuster , Antologia de Joan Fuster
